30 de setembre 2007

Avui és el teu dia!

Avui...

Avui és...

Avui és el teu dia!

Ja has arribat a les dues xifres i es pot dir que fa més temps que ens coneixem que que no...

En Joel fa deu anys!

És un dia especial, dels que et faran somiar (o això esperem els que som més grans) i dels que potser algun dia recordaràs amb un somriure i un toc de nostalgia.

D'excursió al Castanyer d'en Cuch - Abril 2007

FELICITATS!!!!

Ja podràs jugar a més jocs que fins ara eren de "grans"...

Però això no és l'important. L'important és que sempre segueixis somiant i que mai perdis aquesta imaginació i inocència amb què ens regales una rialla o amb què ens fas aquelles preguntes que no sabem com respondre.

FELICITATS petit pirata i aprenent de mag!

Que passis un dia genial i que demà a l'escola feu una bona celebració entre amics i amigues, que avui ja l'hem feta amb la família!

Avui és el teu dia!

Demà passat

Estem sopant pa amb tomata i embutit. És un pa d'aquells d'abans, fet amb farina, llevadura, sal i alguna cosa més (suposo), però sobretot fet amb el temps just i necessari perquè quedi tou i esponjós, però no massa flonjo. És un d'aquells pans que ja no es troben a les fleques industrialitzades d'avui en dia, és un d'aquells pans que arriben a casa sortits del forn, una prova més per constatar la qualitat de la farina que es produeix.

Estem sopant els dos sols, uns ulls d'infant que devoren el pa i jo:

- Demà passat està ben dit?
- Sí, demà passat és correcte, i serà el diumenge, el teu aniversari. Per què?
- Em sona "raro". Perquè... "passat" és una cosa que ja ha passat, no? Que ja no hi és, no? (no puc evitar somriure)
- Si, és cert.
- I doncs, per què es diu demà passat? Es "raro"...

A vegades em quedo sense respostes, puc intentar improvitzar i explicar-li alguna cosa similar a que un cop el dia de demà ja hagi passat, serà dema passat, que per això es diu així (improvitzacions que potser res a veure tenen amb la realitat). Però certament és ben curiós, que una paraula que denota futur, contingui la paraula passat en ella mateixa.

29 de setembre 2007

Una nit freda

Aquesta nit he sentit fred. I no és una d’aquella fred que se’t cala al moll dels ossos i et glaça l’ànima, més aviat és una fredor que s’enfila des dels peus abraçant-te i embolcallant-te en un lleuger insomni.

És la mateixa fred que vaig sentir al baixar de la muntanya, quan el sol es ponia i s’estava fent fos. És la mateixa que quan m’estic al jardí, a l’ombra, estenent la roba neta. És la mateixa que defuig el sol, a les hores del migdia, perquè no poden conviure els dos plegats.

Són les primeres freds de la tardor i de l’hivern que s’acosta. Hauré de posar el nòrdic o aquesta nit tornarà a ser freda i els somnis es glaçaran.


Costa, costa molt...


Aquesta nit, ja no he passat fred.

De somiadors que fan de les realitats moments dolços i amens: El submarí terrestre

El Submarí Terrestre, com diu ell mateix, és un lloc per a la profunditat superficial. Sento com si les paraules sobressin, o com si no arribessin a ser tant màgiques com per retenir l'esperit dels seus relats en un petit i humil comentari.


No només són paraules, són imatges, cops de vent, entonacions, temps passats, tot això amb forma de lletres rere lletres. Un somiador que ja no puc evitar anar llegint i esperar, amb entusiasme, les novetats que ens brindarà!

28 de setembre 2007

Pàgines d’una nova etapa

Dona de corves impossibles


Em preparo. Vaig a buscar un got de llet ben fresc, que em tregui la set (si és que això és possible avui). Canvio de música, va de bandes sonores, i ara li toca a Amelie, i quins records que em porta, d’un pis d’aquells de 28 metres quadrats, dues amigues i un gos, un senyor gos, records d’escarabats, forns de gas que es converteixen en calefaccions, quatre pisos d’escales plenes de veïns de no me quite usted la decoración de Navidad de la puerta, que todos sabemos quién es i cotxes amb cartellets de barri de l’estil soy del barrio, no me robeis el coche, i els teulats, els teulats!, la lluna i les antenes eren el millor. No sé si en guardo una fotografia, ja la buscaré a aquell baül metàl·lic que vam arreplegar de les escombraries i vam portar al nostre pis (per dir-ne d’alguna manera d’aquelles quatre parets).

Però jo no volia parlar de temps passats, o com a mínim no de temps tant llunyans. Avui estic contenta, el dia ha passat, el moment passa, i jo segueixo aquí, contenta del dia que s’acaba, que s’acabarà mentre escric aquestes línies (són les 23.43h d’un divendres a la nit, i no he trobat res millor a fer que dedicar-me uns moments), ja sento el “tic-tac” del teu rellotge, Cirereta.
Hi ha un somiador que vaga pels seus somnis, i un altre que vaga per una nit de sopars universitaris. Un germà que em truca i em diu il·lusa (amb aquella ironia carinyosa de germà gran), jo que somric, tranquil·la, encara que amb tots els relats-reflexions sobre la infidelitat humana que estic llegint últimament, potser m’hauria de tornar més paranoica, però vés què hi farem, jo no sóc així, i m’agrada saber que viu els seus somnis i fa realitat il·lusions que un dia va perdre i que aquesta nit, entre d’altres, recupera.

I jo, engalanada amb el polar i els pantalons de pana (ja comença a fer fred), amb una copa de llet freda a les mans, em preparo per endinsar-me en les reflexions de la meva pròpia felicitat. Perquè avui em sento així, contenta i feliç. És l’últim dia de les vacances forçades que una operació em va imposar, però les acabo sabent que començo la nova etapa promesa (han passat tantes coses en els últims dos anys, que si les enumerés aquí en faria tot un llibre, i la veritat, no és el moment adequat, encara que el lloc potser sí, potser un altre dia, un altre somni a explicar), i la començo somrient i plena d’energia.

Un hotel de pas obligat


Avui ha estat un dia fructífer, i no per la poma que m’he menjat de postres, o per la poma que li donava una dona al seu marit al relat d’un Gatot. M’he perdut per relats indescriptibles i magnífics que corren pels blocs (i mira que no haver-ho descobert abans, això!), he sentit, he somrigut, m’he fascinat amb cada una de les paraules que he llegit (llàstima que no les pugui nombrar totes, a poc a poc, que ja hem començat amb els somiadors). He fet feina preparant les classes, he anat al metge i la doctora m’ha retornat les meves ales de llibertat, he parlat amb les companyes, que me’n diuen de noves i de tant grosses! Tres setmanes sense anar-hi i em fa por tornar-hi, que sembla que hi ha un èxode massiu de companys que no conec tant, però tinc la sensació que ens faltaran les mans... Però ja m’hi trobaré el dilluns, no m’hi penso capficar. I he anat a comprar, a preparar el dinar de l’aniversari del petit, que deu estar somiant a dalt, potser deu ser ara Harry Potter o potser algun pirata de mar endins, il·lusionat per un dels dies més feliç per un nen, aniversaris (encara que potser no per tots, oi Submarí?). I he vagat pels carrers de Cardedeu, fent quatre fotografies i gaudint d’una tarda de sol tranquil·la i d’una inspiració que fins fa poc creia perduda.


Teulats


I després he fet un cafè al poble, tot comprant el pa, i he pensat en aquella llibreta que em vas regalar a Istambul, aquella de tapes verdes amb fulles per omplir de somnis que ara s’omplen en aquesta pàgina de la catosfera... I l’he sentida tant a prop, que ja era una part de mi: serà la meva companya de viatges, les seves fulles s’impregnaran de colors, de somnis i malsons, de realitats i d’utopies, de relats i reflexions, però no s’ompliran de pols, aquest cop no, veuran la llum, ni que sigui la de la pantalla d’un ordinador, davant d’una mirada que llegeix, encuriosida pel que ha de venir... I la ploma volarà entre les seves pàgines, al tren, al ferrocarril, fent un cafè, tot dinant, en moments robats, en moments tranquils o d’angoixes, en moments estressants. La meva confident, com aquelles que han estat durant tant de temps al meu costat, i que ara esperen tenir-me de nou entre elles i despertar-les, deixant que el passat esdevingui present de nou.

Ara ja estàs preparada, preparada per tornar. Ja ho tens tot i ets feliç. Què més necessites? El silenci és l'única resposta que m'arriba...



Són les 00.32h, el divendres ja és passat passat.

Ho reconec, també sóc una addicta

Encara que no he fet el test aquell que en David i l'Àlex comenten als seus blocs, però, tot i que el faré, ja ho veig clar, sóc una addicta, no ho puc evitar.

M'aixeco i el primer que faig és encendre l'ordinador, llegeixo els escrits que heu anat fent a la tarda o al vespre, obro el meu, llegeixo els comentaris que m'heu anat deixant, somric. Miro les fotografies noves que teniu, somio amb els seus colors i amb les seves paraules. Escric, esborro, torno a escriure, publico, m'aixeco, vaig al lavabo i torno.

Ara és el torn dels miratges, obro el flickr penjo unes altres fotografies d'Istambul, encara n'hi ha un bon munt per endreçar, miro els comentaris que em deixeu. Ordeno els àlbums.

M'aixeco, agafo un got de llet ben fred amb una mica de Nesquik, em fa mal el cul d'estar asseguda, però ara he pensat en escriure o en llegir o en buscar aquella cançò.

Miro els mails i torno a somriure, d'alguns de vosaltres en tinc alguna notícia, que em dóna ànims, pel meu pare, per la cicatriu...

Arriba la tarda, en David ve a casa i em pregunta i avui què has fet? I jo dissimulo, he fet una rentadora, he mirat on puc fer anglès i he... Però la consciència se'm menja, i penso que només he estat enganxada davant la pantalla d'ordinador, addicta addicta addicta. Però en el fons no em sento malament, també és un gran món aquest, un que no havia descobert fins ara i he de recuperar el temps perdut! :op

I de sobte, s'han vist fotografies meves més de mil vegades (en conjunt és clar), les visites al bloc que té deu dies ja passen de les cinc centes, vint-i-cinc (amb aquest vint-i-sis) somnis-realitats-reflexions-relats que ja han vist la llum del sol del ciberespai; coneixes gent que no saps ni quina cara fa, i t'animen a escriure, i llegeixes relats fantàstics, sentiments que comparteixes i altres que ja has viscut. I ja en són més moltes les persones que et llegeixen, i en fa tants pocs dies que m'hi vaig posar!

Sí, certament sóc una addicta, i m'agrada aquesta addicció, però sé que d'aquí uns dies tornaré a la vida real, aixecar-me d'hora, agafar cotxe-tren-caminar/metro-ferrocarrils (en aquest ordre), per ser a les vuit del matí puntuals a la feina i començar a rebre trucades i a sentir-me laboralment útil i econòmicament productiva, a veure aquells companys de feina que ja enyoro, a començar de nou amb el curs d'alemany (aquest any però només en seran tres els meus alumnes...) i fer que s'enamorin d'una cultura i llengua ben diferent. Sé que d'aquí uns dies hauré de somiar al tren, veure rostres amics en la realitat diària, escriure en moments robats. Hauré de fugir del meu microclima que m'he creat aquí, en aquest estudi, veient passar el dia pel finestral i gaudint de passejades cap al tard. I llavors hauré de robar-li les estones al temps per llegir-vos, per escriure-us, per mirar-vos i parlar-vos, i seguiré navegant per la catosfera, fent que cada dia sigui especial, perquè ho és, i més amb tots vosaltres amagats en aquest ordinador...

Tornant a la vida laboral

27 de setembre 2007

Eren dos quarts de quatre de la tarda

Al meu pare, una cançó que cantàvem camí a la platja o de tornada a casa al Ford Fiesta blanc, amb la meva mare.



Eren dos quarts de quatre de la tarda, d’una tarda de divendres de finals de juliol. La felicitat em desbordava, feia bon dia, el sol brillava amb tota la força de l’estiu, i jo m’acomiadava dels meus companys de feina, m’esperaven unes dolces vacances en un país exòtic i completament desconegut. Els deia adéu, fins la tornada, amb el millor dels meus somriures, ansiosa per arribar a casa i començar a deixar la roba neta i preparada, buscar les bosses que omplirien el nostre equipatge. Havíem de fer tantes coses aquell cap de setmana, preparar el viatge, el nen, els meus pares, preparar les parets pel paleta… Semblava que el temps aniria en contra nostre perquè sempre ho deixàvem tot (sobretot jo) per l’últim moment, i el dilluns agafaríem un avió...
Eren dos quarts de quatre de la tarda quan vaig apagar l’ordinador i unes quantes vam agafar l’ascensor per deixar aquell edifici gris i començar a viure la nostra realitat. Eren els rituals de sempre, vigila que les portes assassines de l’ascensor no se’t vulguin menjar de postres, mira si t’ha trucat algú, vés a buscar el ferrocarril i acomiada’t dels companys que agafaran un altre tren.

Aquella tarda tenia una trucada, la meva mare, deu voler saber quan aniré a l’hospital a veure el meu pare abans de marxar de vacances. Un to, dos tons, arriba el ferrocarril, els sorolls de la porta que s’ha de tancar no em deixa sentir el tercer to, i abans del quart la veu trencada de la meva mare i una alarma que sona dins meu, passa alguna cosa. Mama, mama? Tranquil·la, què passa? No sento els meus propis batecs, el sol se’n va en el túnel de camí a Provença, em trenco en mil bocins. Carme, el teu pare no està gaire bé, tot el dia que no diu res, està fred, té els dits molt blancs..., el metge de capçalera ha vingut i m’ha dit que potser no aguantaria fins el dilluns(plora) – Mama, i la doctora, ha passat? Què ha dit? Estàs sola? – Hi ha el teu germà, en Carles, amb mi, la doctora encara ha de venir, mira ja arriba, et deixo.

Ha penjat. Ja no somric.

Una segona trucada, la meva germana, sóc incapaç de parlar. Poc després és la meva mare qui ja no pot dir res, qui esclata en una pluja de brams i sanglots. Torno a parlar amb la meva germana, que també és a Barcelona, i em confirma que les paraules del metge de capçalera són les mateixes que les de la doctora, un, dos, com a molt tres dies.

Ja no somric. La felicitat s’ha esvaït.

Els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ja li ha arribat el seu moment. Ja no té res a fer... Després de tot el que ha hagut de passar! Per què? La nena petita que hi ha dins meu vol cridar, crida i crida, i em trenco en mil bocins. Com un malson del que no puc despertar, del que ja no despertaré mai més.

Les dones del davant em miren, preguntant-se què em deu passar.

Camino com un robot cap a l’estació de Passeig de Gràcia, he d’anar a Girona, he d’estar amb ells, al seu costat... Agafo el tren, pararé a Cardedeu, agafaré el cotxe i volaré. Ja no tinc gana, les il·lusions s’han trencat. La caiguda ha estat brutalment dura. Només penso en arribar a Girona, en veure’l, en poder-li dir que l’estimo, en poder-li dir adéu per últim cop.

Aviso en David, que és amb en Joel (se’n va de colònies, les seves primeres colònies!), li dic que es quedi amb el nen, que ja el trucaré quan arribi i sàpiga alguna cosa més.

Parlo amb la Malka, ja no puc més, tota jo em desfaig i aquesta fortalesa que tant em costa fingir desapareix desfent-se en mil llàgrimes... Ara el senyor del davant em mira, compassiu.

Arribo a Cardedeu, agafo el cotxe i a l’autopista. Et parlo, a cada moment et vaig dient que t’estimo, que no vull que te’n vagis, que sí, que ja sé que estàs cansat de lluitar, que l’acte més valent que estàs fent és aquest, és el de deixar-nos, però espera’t, no te’n vagis encara, espera’m... Vull abraçar-te, vull que sentis que t’abraço, vull fer-te un petó i dir-te adéu, vull dir-te que t’estimo i que sempre estaràs amb mi, al meu costat, i que mai deixaré de ser la teva nena petita, i que veuré com em mires orgullós quan et digui que m’han pujat el sou, vull dir-te tantes coses encara... I t’ho dic tot, suplicant-te, espera’m...

Em truquen, en Pep, el gran, no el vull agafar conduint, penjo. Insisteix, li dic que estic conduint, que m’he de parar a posar gasolina i que ara el truco, i penjo. Però torna a trucar, insisteix. Despenjo i l’escolto, tranquil·la, segueix conduint i no corris, para’t si ho necessites plora, però no corris, no cal, s’ha mort... Pensava que ja no hi havia res més que es pogués trencar dins meu, però em desfaig en un mar de llàgrimes que intento que no em ceguin. Intento asserenar-me i li dic adéu, que l’estimo molt i que se’n vagi tranquil. En certa manera és com si m’acompanyés, parlant-me ell a cau d’orella, fent que arribi a la propera àrea de servei.

Quan arribo encara és a l’habitació, corro per veure’l, ni que sigui per últim cop li vull fer un petó, encara que el seu cor ja no bategui, és igual... Ja no és ell, no ho sembla, feia dues setmanes que no el veia, li havia crescut un bigoti lleig, s’havia aprimat encara més, i està quiet, massa quiet, ja no em mira, ja no em somriu, ja no crida amb els seus gestos.

Fa dos mesos que ens vas dir adéu, i sembla que fos ahir... Costa tant que el dolor se’n vagi, que les llàgrimes s’assequin, tant...



Sempre et recordaré així, com eres quan vaig marxar de Girona, com en aquesta foto:

A la terrassa de casa

26 de setembre 2007

Històries veïnals

El veí de dalt, blocaire de terres de Barcelona, ens ofereix una proposta d'aquestes que ens engresquen a compartir paraules i crear històries inoblidables per la seva varietat i originalitat.

Us animo a visitar-ho i a formar-hi part:

http://historiesveinals.blogspot.com/2007/09/les-normes-per-participar-histries.html

Ell és qui millor us ho pot explicar!

De somiadors que fan de les realitats moments dolços i amens: Putas y Princesas


Les vaig conèixer per casualitat, però les seves paraules em cautivaren i com una mena de droga de la qual no et pots desenganxar, segueixo els seus comentaris i reflexions.

També els hauria de donar les gràcies a elles dues, perquè encara que no ho saben, va ser el seu bloc el catal·litzador d'aquest que avui llegiu. Entre les seves paraules vaig descobrir-me a mi mateixa i vaig fer del meu somni una realitat!


(feia dies que no us veia i avui finalment ens deixeu gaudir amb les vostres paraules!)

Alçar el vol

Acabes d’aparèixer davant meu… Et veig rere els vidres d’aquesta presó que és tot el meu món, la meva realitat dels últims dies, on visc amagada del sol que crema la vida exterior. Com és que no estàs mort?

Passeges tranquil per terres inhòspites, salvatges, on la vida sembla que s’ha fos per la força d’estrelles que ens la roben. Vaig decidir quedar-me aquí dins, entre les parets que m’ofeguen però em mantenen lúcida, o potser la teva visió són les primeres senyals d’aquella bogeria de qui tothom em parlava? Miro el món rere aquestes finestres, escolto el vent colar-se dins d’aquesta presó, la seva remor ja no m’acaricia, ja no em busca, m’ha donat per morta.

Però i tu? Què hi fas aquí fora? Acabes d’aparèixer davant meu amb gales negres i blanques, com si t’esperessin a algun lloc important. Per què no fuges? L’estiu s’acaba però el sol encara està enfadat i ens emmetzina, no et deixis enganyar pels núvols que avui tapen l’univers… Marxa, encara hi ets a temps!

Ja no et veig, potser t’has fos com tots els demés, o potser m’has sentit, com una veu llunyana i has alçat el vol cap a altres temps i altres terres. S’acaba l’estiu, s’acosta l’hivern, no podia ser de cap altra manera, havies de marxar. Potser el teu plomatge haurà deixat algun rastre i em farà somiar de nou.

25 de setembre 2007

Nous intents

Avui ho tornaré a provar, serà un nou intent i potser el dia gris farà que la sort m’acompanyi. Fa poc he comentat en un bloc que la sort ens la forgem, com diu una frase feta en alemany: Jeder ist seines Glückes Schmied, que vindria dir una cosa similar a “cadascú és el ferrer de la seva sort”. I amb la veritat a la mà, jo aquesta sort no sé si l’he forjada massa.

Són d’aquells projectes que sempre es deixen per més endavant, sempre apareixia alguna cosa més important a fer. I què en pensaria la gent si digués que de ganes en tenia un munt? Si estigués a l’altra banda, llegint objectivament les meves paraules, diria que si una cosa es vol es pot fer, i que si hi manca el temps el busques, sota les pedres, a cada racó de casa, un xic d’aquí i un altre d’allà i així fins que minut a minut l’has trobat. Serà que no ho desitjaves tant? Serà que no seria una prioritat? I ara vols que sigui una prioritat pel destí concedir-te els desitjos que tant de temps has deixat a l’aparcament dels oblidats?

Per altra banda sempre penso en aquesta dèria que tinc en ocupar-me el temps lliure, com si no hi hagués res millor a fer que navegar entre somnis i realitats, però és que a vegades s’ha de trobar un port i començar a viure les il·lusions que es tenien en un passat i que es mantenen en un present. Ni que sigui aprendre un idioma nou, idiomes que poden servir a diferents nivells: enriquiment personal, prosperar laboralment (o no) i poder taxar la frase d’ “aprendre anglès” en aquell full de projectes a mig fer.

Desitgeu-me sort, i que alguna d’aquestes set places vacants sigui per mi i no pels centenars de números que tinc al meu davant!

PD: m’enduré la càmera, no fos cas que veiés els centenars de números desfilar davant meu, com a mínim obtindria una bona imatge, no?
PD2: La vinyeta és de la Barbara Henniger. Els nens diuen: "estem mirant SEX AND CRIME" i l'àvia crida "Estan aprenent anglès!"


I per anar aprenent alguna cosa dels animals (ja ho vaig dir que seguiria sent sempre una nena!)


Frases i locucions d’aquesta terra on somio (2) - “A”: és que no en saps ni la "a"!

Escena III

La dona s’aixecà a trenc d’alba, quan la pluja queia a bots i a barrals, i les tasques del dia a dia rutinari inundaren aquell nou matí. Ho feia tot a ulls clucs: encenia la cafetera, preparava la roba i l’esmorzar dels més petits, la carmanyola dels més grans,… Però aquell matí el temps ja no estava al seu abast, els minuts desaparegueren sorprenentment, anaren a raure a un univers paral·lel, on ella anava i venia a regna solta per tots els seus somnis, sense haver de preocupar-se per la rutina. Ara com ara i a dreta llei, aquella dona s’havia guanya el dret a fer les coses a la babalà, sense haver d’anar a pams per totes aquelles tasques de les quals havia volgut fugir feia tant de temps. No havia de tenir més por, ja no s’agafaria els dits mai més, ningú l’amenaçaria a enviar-la a la quinta forca, lluny de tot món conegut. Decidí quedar-se en aquell univers.

no saber ni la "a": no saber ni els rudiments d'una cosa - a trenc d’alba: en clarejar el dia - a bots i a barrals: molt - a ulls clucs: confiadament - a l’abast: accessible – anar a raure: anar a parar -anar a regna solta: anar lliurement - ara com ara: actualment - a dreta llei: amb justícia estricta - a la babalà: sense parar-hi prou atenció - anar a pams: detallar, especificar - agafar-se els dits: no calcular bé - a la quinta forca: molt lluny

De somiadors que fan de les realitats moments dolços i amens: Col·lecció de moments i No em diguis que és un somni

Sabeu? Una de les coses que he après en els "quatre dies" que porto de blocaire és que et dins la catosfera hi ha grans tresors amagats.

De sobte llegeixes una història que et transporta a temps passats, les persones la comenten i coneixes més universos encara, i coneixes somnis i realitats d'altres dones blocaires que et fan navegar entre aigües profundes, coneixen móns similars i diferents als d'una servidora.

Fa poc preguntava per la valentia d'un infant per començar a parlar amb un rostre desconegut que es gronxava ple d'il·lusió, i a través de pàgines i pàgines he tornat a ser valenta (ni que sigui dins l'anonimat que internet ens brinda) i he conegut un parell de tresors que m'agradaria compratir amb vosaltres:

Col·lecció de moments

Ella és l'altra Carme, i sense cap mena de dubte els seus contes, poesies, comentaris, les seves paraules us faran conèixer les realitats que va construint dia a dia:

http://cat.bloctum.com/carmerosanas


No em diguis que és un somni

Una al·lota que somia i ens deixa un rastre de relats i contes que ens fan somiar!

http://cat.bloctum.com/mallorquina/

Espero que us agradin!

24 de setembre 2007

Empresonat en figures de pedra


La tristesa de poeta l’havia dominat la nit anterior. En sentia la ressaca quan un sol esmorteït la despertà un matí més, els ulls encara vidriosos per les llàgrimes vessades, el caminar feixuc mentre recorria les estances d’una casa que, de tant gran que se li feia, l’ofegava. Potser si sortia de casa seria millor o diferent, sí, si aconseguís que fos diferent ja seria tot un mèrit.

Embolcallada amb la roba de muntanya, agafà una mica de música per si se sentia massa sola i la càmera, per copsar l’ànima de les fades que potser la farien somriure aquell matí.

Els núvols de la seva pròpia tristesa formaven el seu cel, el sol, tímid, no escalfava els seus passos i ella s’abrigava sota l’esguard d’una camiseta vella i desgastada. Primer una cama i ara l’altre, a poc a poc i vigilant que la ferida no se li obrís. Fixant-se en el seu propi rastre, per si alguna ombra del passat desitjava menjar-se-li els somnis. Començà a fer camí pels carrers del veïnat i de seguida es topà amb els primers misteris de la vida...

Algú havia atrapat un dels éssers de conte de fades i l’havia condemnat per sempre més a donar llum als vianants solitaris que passessin per davant de la seva mansió. Convertit en pedra se la mirà, suplicant, desitjant que disposés del secret que el retornaria a la vida i faria de la seva presó un llunyà malson. La mirava, com si ella fos la seva única esperança, intentava parlar-li, copsar la seva atenció. Però ell no sabia que ja el coneixia, que l’havia vist, dia rere dia, dins la seva presó de pedra, amb el fanal a la mà, i que el que volia era endur-se’l amb ella al bosc, al bosc de les fades, no molt lluny d’aquells carrers. I s’aturà davant seu, pensant en com podria alliberar-lo, quan de sobte aparegué un rostre desconegut que la fulminà només de sentir-ne la presència. Què hi fas aquí palplantada, li digueren inquisitorialment. Jo, jo... S’ensorrava, els fonaments de la seva persona es fonien per desaparèixer per sempre més amb la pedra que empresonava aquell ésser fantàstic. Jo, jo... No sabia d’on treure les forces per articular cap més paraula, els llavis se li havien ressecat mentre aquells què-hi-fas-aquí-palplantada tornaven a sonar, escopint un foc que la cremava i consumia cada una de les seves esperances. Però torna a sentir aquella mirada suplicant davant seu, no podia perdre aquell combat, no podia deixar-lo allà un cop més i tornar a fugir a la seva presó de tristesa. La càmera... Jo, jo... Jo només li feia una foto a la seva figura, miri, si la vol veure o si vol l’elimino. És que, és que m’havia agradat molt – mentí – i volia mostrar-li a la meva parella per buscar-ne un de similar, deia mentre el seu rostre mostrava una expressió tímida i angelical, astuta i brillant. Aquell rostre semblà satisfet de la resposta obtinguda, i tornà a entrar al seu palau de foc, vigilant cada un dels passos d’aquella jove que, ensopida, movia ara un peu ara l’altre. Es creia vençuda, abatuda per les flames d’aquelles paraules.

Envoltada d’una manta de tristesa s’endinsà al bosc, el camí baixava per tornar-se a alçar poc després. Arribà a una cruïlla, en què es bifurcava en dos, un que s’allunyava per la vall, potser apropant-se a un riu fosc i negre que deien que hi havia, un altre que s’obria camí entre els arbres intentant volar i tocar els cims més alts i poderosos. Quin havia de seguir?

Va treure l’altra mirada, la que sempre l’ajudava, encara ensopida per haver hagut de deixar el seu amic a... De sobte veié la fotografia que deia haver fet, i veié el seu somriure, la boira, el fanal encès, i el veié a ell endinsant-se pel camí de l’esquerra, buscant nous cims, nous somriures, passejant alegrament, lluny de la seva presó de pedra, saltant amunt i avall i mirant-la, dedicant-li el major dels somriures.

Va intentar copsar aquell miratge, intentant transformar la seva ombra en un element més d’una fotografia... Però es desdibuixà amb la remor del vent, feliç.

En blanc i negre: moments de decisions

Ella va somriure i reia, reia, reia mentre pujava i escalava nous cims. Deixà la música i començar a escoltar els sons de tots els animals que l’acompanyaven en aquell trajecte de somnis i fantasies. Ara una cama i ara l’altra, tranquil·la, la ferida ja no li enviava aquelles punxades agonitzants. I de sobte aparegueren elles, disfressades de llagostes terroses, a cada pas les veia volar, amb els seus blaus i taronges, amb els seus salts juganers. Petites fades, petits éssers que no es deixaven abraçar per la seva mirada i que sempre que s’hi fixava adoptaven aquell posat de llagosta, fonent-se amb la terra, amagant-se entre els arbustos.

Fades que s'amaguen en forma de llagosta

Una d’elles li digué a cau d’orella: L’has salvat, ens l’has tornat amb nosaltres! Gràcies! Ningú fins ara ho havia fet, tu, amb la seva imatge esmorteïda, banyada per la tènue llum del sol, ens l’has dut de nou al bosc, hi has cregut i l’has deixat viure lliurement... El bosc i les muntanyes t’estaran per sempre més agraïts.

La llum d’un sol l’encegà. Flors que l’il·luminaven i li donaven l’escalfor que tant havia necessitat.

Com un sol que ens il·lumina

Papallones que volaven al seu voltant juganeres, encisant-la.

Papallones

Plantes que canviaven els colors del seu vestit.

Cambieu de color

Una passejada en un matí de finals d’estiu, per les terres màgiques dels boscos de Cànoves i d’una mateixa.

Camins nous

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (1) - “A”: no prenguis pas la a per la b, tu ara!

Escena I

En una botiga d’aquelles de gran ciutat, plena de modernitat i noves tèniques, a l’última moda dels grans dissenyadors, una parella, d’aquelles de tota la vida però això sí, amb un cert poder adquisitiu que no tothom gaudeix, decideix comprar-hi uns mobles per redecorar un dels espais de casa seva. En el moment de pagar:

- Voldran pagar “a plaços”, o …?
- Els diners - l’interromp el senyor -, a casa nostra, hi són a doll. Serà millor a la bestreta, gràcies.

Davant la mirada indecisa del venedor, la senyora s’explica i li ve a dir que prefreixen pagar-ho tot anticipadament, ja que problemes de diners no en tenen pas, els tenen abundosament.

Escena II

A tot estirar deuen ser quarts de tres de la matinada, l’alcohol inunda l’ambient entre les copes que s’omplen en un bar de nit:

- Jaume, ja sé que aquesta nit vas de bòlit, però fes-me un favor i estigues a l’aguait. Sembla que aquest parell del final de la barra van a mal borràs i això pot acabar com el rosari de l’aurora!

A contracor, sembla que el tal Jaume se’ls va mirant ara i adès, quan de sobte se sent un cop sec de vidre trencat. El més gros dels dos que se les tenen, comença a donar empentes i cops a tort i a dret; el més jove, aquell mateix que és el cavaller davant l’estimada, es queda a redós i s’arronsa el melic. Quan el més gros el busca es troba amb en Jaume davant seu, que ja està ben cansat de les tonteries que l’alcohol propicia. Per ell és arribar i moldre i, amb una sola mirada, aquell tant gros se’n va sense dir ni ase ni bèstia.

El més jovenet, surt a pleret, mirant a un costat i a l’altre i quan se n’adona que si es queda allà haurà d’afluixar la mosca per tots els desperfectes ocasionats, surt a corre-cuita del bar, deixant que l’estimada busqui aquesta nit una altre ànima amb qui compratir penes i desgràcies.

Prendre la "a" per la "b": prendre una cosa per l'altra - a doll: abundosament - a la bestreta: anticipadament - a tot estirar: com a molt - anar de bòlit: atrafegar-se – a l’aguait: vigilant - anar a mal borràs: anar de mal en pitjor – acabar com el rosari de l’aurora: acabar malament, no arribar a bon fi – a contracor: sense tenir-ne ganes – ara i adès: sovint – a tort i a dret: sense parar-hi atenció – a redós: protegit físicament – arronsar-se el melic: acovardir-se – arribar i moldre: enllestir – anar-se’n sense dir ni ase ni bèstia: anar-se’n sense dir res – a pleret: lentament, sense pressa – afluixar la mosca: pagar a desgrat – a corre-cuita: precipitadament

Frases i locucions d’aquesta terra on somio

Paraules entre somnis i realitats

Ja en fa uns quants de mesos, i d’anys podria arribar a dir, que va caure a les meves mans un llibre per ajudar-me a preparar un examen de nivell de català. Entre les pàgines, ja oblidades, d’aquella mena de manual carregat d’exercicis de morfologia, sintaxis, ortografia i un llarg etcètera que arribaria a avorrir els lectors, entre aquelles pàgines vaig trobar-hi un tresor…
S’ha de dir que algunes relíquies ja les havia conegudes al llarg de la meva curta vida, però d’altres copsaren la meva atenció per ser oblidades novament al cap d’uns mesos o per quedar-se per sempre més amb mi, de manera que sempre que puc o recordo les mostro al meu petit món, jo sóc d’una de les que creu que els tresors s’han de compartir, i sobretot quan aquests tresors són paraules, frases i locucions de la nostra llengua.

Fa uns dies el meu company em digué: „escolta Carme, que coneixes una frase en català equivalent a …”, la meva memòria a vegades em falla i ja no recordo quina era la frase en castellà, però la veritat és que no la vam trobar (a vegades encara no sé com vaig passar aquella prova de nivell!). Bé, doncs com us anava dient, l’anècdota d’aquesta frase, per ara desconeguda, em féu recuperar aquell llibre, i em recordà la passió que sentia cada cop que arribava a les activitats de lèxic: frases fetes i locucions, i de tot el que hi vaig descobrir. I ara que sóc blocaire he pensat a fer una sèrie de posts on aquest tresor hi tingui cabuda, i on estaria contenta que totes aquelles persones que em llegiu, m’ajudéssiu, perquè per més que m’agradin, no en sóc pas una versada, sinó una humil apassionada.

Qualsevol idea serà benvinguda!

De somiadors que fan de les realitats moments dolços i amens: Your latest trick

Un blocaire que fa uns mesos també va sortir del forn, amb aquella olor de pa acabada de fer. Ple de somnis, realitats, miratges i melodies on perdre's i seguir navegant per aquests mars desconeguts que ens aporten una brisa fresca!


Fàbules, cançons, imatges i reflexions: us recomano perdre's entre les seves paraules, val la pena!

23 de setembre 2007

Diuen que cuinar és un art

Animals que ens miren

I si bé hi ha gent que fa de la seva cuina un art, jo prefereixo que l’art resideixi en els moments que gaudim entorn l’abans i el després d’un bon àpat entre família o amics.

Parlant d’amics, aquest cap de setmana casa nostra es converteix en una casa rural on uns exiliats de terres de Salamanca passaran un parell de dies gaudint de la natura, la pluja (plou), les bones estones entre amics i aquells menjars que assaborim entre les rialles i els somnis compartits.

Ahir vaig agafar el gall, que ja estava mig preparat esperant-me a la nevera, i la meva feina es reduí en convertir tot un senyor pollastre, ben net i despullat, en trossets petits, per posar-los a la cassola. És clar, que vinc de família carnissera, els meus pares i els meus avis, les tietes que encara s’hi dediquen, i encara que una servidora no arribés als deu anys quan els més grans van veure que el negoci no els rutllava, el meu somiador preferit s’entesta en comprar-me els pollastres sencers (potser perquè no n’hi havia dels que ja et venen a trossos o perquè el preu canvia la cosa) i en fer-me fer servir aquests ganivets que tant bé ens van (un dels millors regals que es poden fer, sense cap mena de dubte!).

Però ahir vaig estar massa estona fent el xafarder per blocs i blocs d’aquestes terres i no em sobrava el temps, tot sigui dit, per posar-me a cuinar. O sigui que vaig deixar el pollastre, ja trossejat i amb de sal i pebre, en un safata, macerant-se amb oli d’oliva. Teòricament només hi hauria d’haver-se quedat, entre tant bons amics, deu minuts, però hem probat que passin la nit junts (ja us diré si la convinació ha estat bona o no).

I aquest matí, entre lectura i lectura, pela i pica quatre cebes, prepara sis dents d’all i comença’t a posar mans a la feina. Tots dormint i jo escoltant músiques del món, daurant el pollastre i somiant fins que el pollastre ja és mig cuit.

Ara és quan toca el sofregit: posa les sis dents d’all (senceres i sense pelar) que mosseguen les quatre cebes trossejades en la mateixa paella on el pollastre ha trobat una escalfor mortal (si no hagués estat ja ben mor, és clar). I a poc a poc, a foc lent, començo a sentir aquella olor embriagadora… I ara és quan li toca a les dues llaunes (de les petites no us penseu) de tomata, i un altre cop a fer “xup xup” (com diria ma mare) a foc lent. Bé, de fet, això no té secret, és un sofregit com els de tota la vida i cada persona hi té les seves dèries, així que jo segueixo les meves i vosaltres a les vostres! En el meu cas i afegeixo una mica de sucre (per matar l’acidesa del tomata) i un xic de sal, el menjar fat el deixo pels hospitals.

Un cop ja està del tot preparat, hi afegeixo el pollastre (que ja començo a tenir gana!) i unes quatre copetes de vi blanc. Guaita quina festa que faran les cuixes, els pits i les aletes! I quan el vi ja ha reduït, quatre gots de brou (de pollastre mateix). I un cop tot es torna a reduir ja tinc el plat ben preparat.

Tot s’ha de dir, que amb aquests aromes voltant per la casa, tots, tant grans com petits, han deixat el llit i s’han ben dutxat, ja esperen que la que avui fa de cuinera decideixi servir els plats. Ara bé, aquí hi manca una mica de pa de pagès, o sigui que tots al poble i deixeu el pollastre descansar que ja deu estar ben marejat, entre el vi i les quatre voltes amb el cullerot de fusta. I jo sí que necessito una dutxa, o sigui que quan arribeu, a parar taula!

I aquí s’acaba l’art de la cuina, per deixar pas al plaer d’un bon dinar entre amics i família. D’aquells que acompanyen les rialles i les anècdotes, així com els futurs i els tímids somriures del que ha de venir.

I per si algú s’engresca a fer el “pollastre amb vi blanc” no patiu que de tant senzill sempre queda bo. Per a quatre comensals necessitaríeu: 1 pollastre trossejat, dues cebes, tres dents d’all, dos copes de vi blanc, dos gots de brou de pollastre, sal, pebre blanc i oli d’oliva.

De somiadors que fan de les realitats moments dolços i amens: Les cabòries d'en Montilla

De fet, fou ell qui em mostrà els camins a recòrrer entre la catosfera, fou ell qui m'animà a ser una somiadora i qui m'ajudà a fer d'aquest somni una dolça realitat.



Ell també somia i les seves paraules són espases que critiquen les realitats que ens envolten:

http://lescaboriesdenmontilla.blogspot.com/

Gràcies!

pd: de fet aquesta idea és una realitat que li he manllevat, i espero que m'ho perdoni, però no crec que ja pugui evitar presentar altres somiadors!

21 de setembre 2007

Móns imaginaris

Quan era petita jugava, coneixia i descobria cada dia nous móns i nova gent. Quina era aquella recepta màgica que em permetia anar al parc de Sant Pau de Girona i tornar a casa amb un grapat d’amics a la butxaca? Quina era aquella valentia per començar a parlar amb un rostre que es gronxava il•lusionat? Algú recorda les paraules secretes per retornar als moments en que l’avorriment era un estat per jugar i passar-s’ho bé?

Recordo amb un somriure una veïna un xic més gran que jo, la Tània. Des del balconet de l’habitació dels meus pares, que donava a la carretera Barcelona, podia veure el balcó del seu menjador, a la cantonada d’aquesta carretera amb Caldes de Montbuí. Aleshores no teníem telèfons mòbils, i el telèfon de casa era un d’aquells que no tenien números i no podíem trucar a ningú (encara em sorpren que tinguéssim telèfon, amb sis a la família per mantenir!). Però com anava dient, aleshores no teníem telèfons mòbils i només podíem parlar quan ens vèiem, ni que fos de lluny, de balcó a balcó. Recordo que ens vàrem inventar una mena de codi, per dir-nos quatre coses des de la llunyania estant.

Anava a passejar els gossos i inventava cançons. Imaginava històries i monstres que de seguida ens atacaven rera cada cantonada. I llavors volava com un llamp per davant d’aquelles cantonades, tement que sortís aquell monstre que acabava de crear… Ni mirava enrere, pensant en que si em topava amb la seva mirada, la por em venceria i ja no tindríem res a fer.

Dieu-me boja, però fins i tot parlava amb els semàfors, esperant que així es posessin verds més aviat.

Quan ja era una mica més gran per tenir a les mans quatre claus i un martell, visitava el fuster del barri i tornava a casa amb una bossa ben plena de fustes que li sobraven. Em tancava, sola, al taller del mig per construir aquelles casetes de nines que sortien als anuncis de la televisió, però la meva havia de ser més moderna i més maca que totes… Malhauradament quasi mai les acabava i sempre quedaven en petits projectes i, segons els més grans, porqueries que s’acumulaven.

I un dia vaig descobrir la lectura. Llibres i llibres. Les habitacions dels meus germans n’estaven plens, novel•les roses disfressades de literatura, novel•les policíaques que no em corresponia llegir, lectures obligatòries que resumia al meu germà… Ho deborava tot i la imaginació em seguia desbordant. Les biblioteques eren temples on els meus desitjos es veien complerts, l’hora del pati es convertí en una fantàstica mitja hora on la meva ment volava a paratges secrets, diferents, d’altres països i móns estranys a la mirada d’una nena de dotze anys.

Inventava, inventava escenes on jugar amb les amigues. Creàvem móns de fantasia on els grans no hi podien entrar. El més senzill dels jocs, fet-i-amagar, es convertia en la gran epopeia d’uns aventurers que s’amagaven del gran senyor malvat… Ai, el poder de la imaginació!

On s’ha amagat ara aquest poder? Encara els tenen els més petits? A vegades tinc por de que es perdi, de que la imaginació esdevingui un bé preuat per quatre carques i friquis somiadors, que resulti ser una utopia inabastable davant de la realitat aplastant de televisió i vídeojocs que no deixen cabuda a la creació infantil.
Però recobro l’esperança quan el veig. Ni que sigui dibuixant nous superherois i creant batalles fictícies. El veig vestit de pirata, lluitant amb capa i espasa, el veig somiant, llegint i inventant nous móns, on els grans ja no hi tenim cabuda…

(sempre seguiré sent aquella nena, ni ho vull ni ho puc evitar!)

Fent de mariner que busca ports d'aigua salada
(per cert, aquest somiador de la imatge, de nom Joel, també té un bloc, us animo a visitar-lo!)

http://amicsdenpotter.blogspot.com/

Mirades que parlen

La tinc al meu costat, cridant-me, acaparant la meva atenció amb les seves urpes sobre les meves cuixes. Em mira, amb aquells ulls grans i brillants, parla, però no l’entenc. L’abraço però em segueix mirant amb uns ulls suplicants, quieta, opaca, no em deixa veure quins són els seus desitjos.

Segueix cridant, ara com un lleu gemec que s’ofega, em segueix clavant la seva mirada esfereïdora, sentint-se incompresa.

Parla’m.

El silenci seguit d’un nou crit que ella mateixa ofega. S’alça i mira per la finestra. Potser vol veure el temps passar, potser vol sentir-se lliure novament.
Ha descobert un món que mai abans hagués imaginat: la seva vida fou una cel·la compartint els segons amb d’altres que com ella no tenien llar, fins que la inocència d’un nen la portà a universos més llunyans. Han passat tres anys des d’aquell dia, tres anys que són tota una vida de moments tacats de felicitat.
Fa poc s’amagava espantada a cada soroll, ara en canvi surt, es deixa amanyagar pel vent, persegueix altres éssers que encara no havia conegut, corre i no es deixa atrapar per la fugacitat del temps.

El seu silenci em trasvalsa, la miro, un altre cop em crida, amb aquells ulls grans i brillants. Què vols? Torna a mirar la llunyania, a través dels vidres que fan d’aquesta cambra un cautiveri. Que potser em parles?

M’aixeco, em segueixes, m’acosto a la porta, t’esperes quieta darrera meu, faig girar la clau al pany i obro, tot seguit la teva ombra desapareix fugaçment. Avui, la teva curiositat se satisfarà vagant pels jardins de tot el veïnat.

Una ombra negra s'alça contra la finestra. Em tornes a mirar suplicant...

Entra.

La guardiana de casa

Viatges inhòspits



Va entrar.

La porta era de metall semiforjat, amb algun vitrall que motivava la imaginació dels més petits. Estava oberta, la sostenia així una dona carregada de bosses de menjar, una dona gran, de cabells ja blancs, que esperava que tothom acabés d’entrar per poder sortir ella, encaminar-se cap al que anomenava la seva llar i poder fer el dinar, lleuger i sense sal, seguint la dieta que el doctor de bata blanca li obligava a seguir.

Va entrar.

I es va sentir embriagada pels diferents olors: la dolçor de la fruita, que ja començava a madurar en els estants de les parades; aquell aroma a pa acabat de fer, a uns deu metres més enllà una dependenta obria el forn, i mentres el vapor dels centenars de graus li entelava les olleres treia, amb dos guants i una pala, una safata plena de barres de quart. Una olor de bacallà, de peix i marisc fresc, com si acabessin d'abandonar l'aigua de mar que els donava la vida, les peixeteries s’obrien pas a la seva esquerra, i la gent hi feia cua per gaudir d'un bon dinar de quaresma.
Colors vistosos i reflexants l’enlluernaven: vermell, verd, groc, blanc, llums, fruites, carn, gambes, menjars preparats, gent i més gent, un bitllet per pagar la compra, les monedes de canvi, bosses carregades i carrets de compra omplerts fins dalt de tot...
Multitud d’imatges creaven un petit quadre que desfilava davant seu...

Una dona de mitjana edat, amb el fill agafat a la seva mà dreta, li va donar una empenta, ella va sortir del seu ensopiment i començà a perdre's pels corredors, mirant a banda i banda, observant les persones i els productes de cada parada. No sabia què volia comprar, no sabia què era el que el seu buit estòmac li demanava aquell dia, i les mans juganeres restaven dins la butxaca dels pantalons fent dringar unes monedes.
Un ocell que acabava d’entrar al recinte per alguna finestra enlairada encisà la seva mirada. S'apropà a ella i restà prop seu, al terra, fins que les masses de cames i peus que no el comprenien li feren alçar el vol. Uns segons sobre el taulell, ple d’engrunes de pa, de la fleca del mercat, fins que la dependenta d'olleres entalades el feia fora amb la pala. No va poder evitar seguir el vol de l’ocell, que va decidir fugir, amb una engruna de pa al bec, per aquella finestra oberta... Però a mesura que els seus ulls s'alçaven, la seva mirada no trobava el sostre que abans havia vist allà, sinó un cel blau primaveral que s’obria damunt seu.
Sorpresa, començà a baixar la mirada i descubrí tot un món nou. Tot havia canviat, paradetes a l’aire lliure, persones vestides amb vestits verds, vermells i marronosos, dones amb davantals blancs a la falda, alguns nens que corrien per terra, aixecant una mica de pols. Allà on hi havien les peixeteries ara hi havien unes paradetes plenes de gàbies amb gallines, ànecs i tot d'aviram que intentava sortir d’allà dins. Sobre les seves taules hi havia dotzenes i dotzenes d'ous apilats, i una dama, vestida com una lluminosa margada verda, n’hi demana uns quants a aquella dona més humil i de cabells desordenats, el seu patge recollia les compres. La seva mirada seguí vagant i més amunt veié un castell que s’aixecava com un gegant al seu davant, al voltant del qual s'aguantaven algunes cases, cabanes i barraques, llars de la plebs. Els colors marronosos de les pedres, les parades, del terra, i els verdosos, del bosc que la mirava ben a prop, l’envaien ara.
De sobte algú la tocà per l’esquena, es girà, era un home, que li deia alguna cosa, movia els llavis impacient, però ella no sentia res, li va fer entendre amb gestos que era sorda i que no sabia que li deia, l’home l’empenyé, agafant-li un vestit que de cop i volta portava, i li mostrà el carruatge reial que s'apropava, li féu entendre que havien de deixar el camí lliure perquè pogués entrar al castell.
Li va dirigir un tímid senyal d’agraïment amb un moviment cortès de cap i s’allunyà, tornant-se a endinsar per les parades, sorpresa, anonadada, marevellada.

Una melodia va anar avançant per l’aire i l’envoltà, abraçant-la. Ella, encisada sons que mai havia sentit, encisada per escoltar alguna cosa, va caminar endavant i enrera, per un costat i per un altre, intentant descobrir de qui provenien aquelles notes màgiques. Va anar escapant de la multitud, guiada per aquells sons, i veié en un racó a prop d’ella, un joglar que tocava, envoltat per una certa boira, li somreia. Els seus ulls blaus, com el cel d’aquell dia tan estrany, li digueren que mirés enlaire; el sol l’encegà i tornà a veure aparèixer aquell mateix ocell, se’l quedà mirant fixament. L’ocell, igual que l’havia portat a aquell tros de somni perdut en la realitat, la tornà a portar al món d’on venia, a aquella realitat quotidiana.
Un jove l’apartà, de sobte, i se l’endugué endavant; un cotxe passà ràpidament per la calçada, on ella estava parada, mig encisada, mirant amunt, i sense poder sentir el clàxon de l’automòbil que acabava de passar.
Havia sortit del mercat, per la mateixa porta de ferro oxidat d’abans.
No sabia què ni com havia passat. I de camí a casa, amb les mans buides i sense el dinar, al girar la cantonada de la plaça del mercat, tornà a sentir la mateixa melodia. Buscà amb la mirada el joglar que creava aquelles notes, i veié un rodamón d’ulls tan blaus com el cel de la ciutat, un rodamón amb una flauta, que li somreia i, cortesament, la mirava i li feia un petit gest amb el cap, la saludava. Al seu costat tenia aquell ocell que l’havia guiat per aquell món màgic i desconegut.
Quan passà pel davant, ella li tornà a somriure, li digué gràcies amb el llenguatge del cor i li tirà, a la panera que tenia al terra, les poques monedes que duia a la butxaca.

Carme Fortià
20 de maig del 2001 - 21 de setembre del 2007
Des de la Ciutat dels Fums i d'un Poble de Comarques.

20 de setembre 2007

Voldria dir-te tantes coses...

Voldria dir-te tantes coses que les paraules ballen al meu entorn incapaces de condensar-se per formar alguna frase amb sentit.

Voldria dir-te que t'estimo i t'enyoro, voldria dir-te que la teva veu m'arriba tot i el silenci que ara t'envolcalla.

Voldria dir-te tantes coses que els ulls se m'omplen de llàgrimes al recordar que només et veuré somriure quan t'evoqui en els meus records.

Les paraules fugen de mi, les rialles s'amaguen en la foscor que s'alça, la tristesa truca aquesta nit a la porta de casa.

La nena que encara hi ha dins meu mira la lluna i les estrelles i et veu amb la Nais, en Pat, la Tussa... Et veu jugar amb els teus nens, menjar-te un bon plat de vianda, escoltar La Trinca i fer trampes al set i mig a Empúries. Aquella nena aconsegueix dibuixar un tímid somriure, entre llàgrima i llàgrima, perquè sap que, siguis on siguis, estaràs millor que aquí, empresonat dins un cos que ja no et responia, mancat d'esperances.

Voldria dir-te tantes coses encara. Les paraules es desdibuixen davant meu, un lleuger tremolor m'abraça, em falta el caliu de la mirada orgullosa que em dedicaves quan tornava d'Alemanya... Vull creure que t'arriben, que d'alguna manera m'escoltes...

Què, ja les sents arribar?
“Flors...”

“Qui no ha sentit mai, d’un nen o nena, el desig d’un món sense guerres...”



Nos hablan de paz con un fusil en la mano.

“violència per la pau”
quina pau?
la seva.
...
la que els proporcionarà un llit còmode i aïllat del que passi al carrer, mentres uns companys o companyes seves hi restaran controlant aquesta idea de pau que estan venent.

Yo quería darle una flor,

Ja no crec en els contes de fades, i tinc por.
En aquest món només veig guerres i guerres sense sentit, un poble exterminat, persones mortes al peu de la carretera, víctimes d’uns interessos que desconeixen i que no els pertanyen.
Mai no he entès l’afany polític de lluitar per un tros de terra, de matar per petroli, o d’assassinar per uns ideals basats en la injustícia, en l’avarícia, en un sistema classista i repressiu.

y él me ofreció los golpes de sus armas.

El fill d’aquell nen que abans desitjava la pau, una pau innocent i pura, ara juga amb soldadets de plom, juga a fer la guerra, i amb poca sort d’aquí uns anys sortirà al carrer fent-la: cridarà, es barallarà i, desgraciadament, podrà morir a mans d’un veí...
Són els fruits d’una educació que disfressen amb el nom de pau.

Sus balas destruyeron las flores.

Parlen de defensar un poble quan destrossen el seu futur amb les bales dels interessos d’una minoria privilegiada.
Són els que ens han de protegir de nosaltres mateixos i es defensen amb escuts.
Són aquells que volen reprimir la nostra protesta i el nostre crit de pau davant d’una manifestació de poder i violència excessiva i innecessària.
Aquells que només apliquen la seva justícia.

Caí tendida a sus pies.

Alguns lloaran la seva ajuda humanitària, equiparant el seu treball amb el de tantes ONG’s que cada dia lluiten amb els cors per ser escoltats i per convertir aquest món en quelcom millor.
Però també són els que han matat a civils innocents que fugien dels trets perquè no volien morir. No tenen noms ni cognoms concrets, són un uniforme que no ens representa, i d’un color que no és el de la justícia.

Los pétalos de la paz eran mis lágrimas.

Jo ja no em puc creure res del que em diuen, no he trobat en el seu rostre cap senyal d’humanitat.
Els meus ulls tot just comencen a conèixer el món, però ja he vist suficient misèria sota les mans d’aquesta violència (que en ocasions ens volen fer confondre amb la pau),
i ja en tinc prou.



Nos hablan de paz con un fusil en la mano.
Yo quería darle una flor,
y él me ofreció los golpes de sus armas.
Sus balas destruyeron las flores.
Caí tendida a sus pies.
Los pétalos de la paz eran mis lágrimas.

Aquella noche me llené de nuestra paz,
esa que nadie nos quitará jamás,
que nos hace diferentes...
Y quiero compartirla con el mundo,
con aquellos que escuchan cada noche una bomba caer en su ciudad, una bala matar a su hermano,...
y con aquellos que, como yo, viven en un país, ciudad o barrio en “paz”, en una paz vendida y construída sobre la represión, la violencia y la amenaza constante.

La ciutat dels fums, 27/05/00

19 de setembre 2007

No m'ha tocat!


Aquest any estava decidida, havia fet el pas més important. Tants anys han calgut per arribar a decidir-me, tantes excuses en va.

I tot per què? Un cop arribat el moment de la veritat, la sort no m'acompanya i el meu número del sorteig no és el premiat.

Finalment li havia donat prioritat (la cosa ja començava a ser una mica urgent per a la meva pròpia credibilitat), laboralment favorable, les ganes no en faltaven i el temps... De temps mai no n'hi ha però si no el busquem sota les pedres no anirem mai enlloc.

Però el destí és capriciós i els números de la rifa no han estat pas els meus: ni a Sants, ni a Drassanes ni a Granollers. M'hauré d'esperar a les llistes d'espera o a les vacants de reserva, potser aquí aquella "flor al cul" que teníem quan vivíem a Barcelona torni...

I si ni amb aquestes es compleixen les bones intencions i els bons propòsits d'any nou (o de curs nou, que a vegades ve a ser el mateix), i a pesar d'haver-me decidit, les Escoles Oficials de Catalunya no em volen en les seves classes d'anglès, haurem de recòrrer a algun altre mètode, no creieu?

Sigui com sigui, no em penso rendir, ara no, que ja m'havia decidit!

(pd: i que consti que no en tinc ni idea de què vol dir la Mafalda amb la seva frase sentencial!)

Jo vull ser rei

Jo vull ser rei

Penso, recordo, imagino.

Somiava tants futurs!

Volia ser cambrera i em vaig passar temporades d'estiu darrera una barra en un bar de platja.

Volia ser ballarina - de les modernes com la Malka -, investigadora criminalista, doctora o infermera; vaig deixar que aquests somnis els complissin d'altres per gaudir de les emocions a casa estant, davant d'escenes que sempre em treuen un somriure (Anatomía de Grey, Honey, ...).

Volia ser veterinària i avui, quan vaig a una clínica i tinc un animal al davant, no sóc jo la de la bata verda. Jo sóc la que es mira la Tana, gata negra, amb empatia i amor...

Volia ser professora i avui preparo les classes del grup de primer d'alemany que faré els divendres a la tarda.

Volia ser dependenta i no sóc capaç de contar a quants clients he atès.

Volia ser bibliotecària i creava la meva pròpia biblioteca amb tots els llibres que el meu pare deia que devorava.

Alguns dels futurs que somiava van ser dolces i amargues realitats, d'altres han caigut en els records de la nena que vaig ser i que m'ha fet ser com sóc.

I ara veig els més petits, somiant en futurs com ho vaig fer jo: "papa, és molt difícil fer arts? Jo vull dibuixar còmics, com en Macizo!". I no puc evitar somriure i pensar en que tot és possible i en que els somnis innocents dels més petits, sovint poden convertir-se en dolces realitats.


De somnis d'avui:

No fa gaire el meu cap em va preguntar:
- Tu què n'esperes del futur?
(naturalment es referia al futur laboral i quina era la carrera professional per la qual volia lluitar, però davant de preguntes ambigües m'agraden les respostes menys esperades)
- Jo? Viure i ser feliç.

I això és el que faig, viure i ser feliç.

Guten Morgen, du Schöne

"Guten Morgen, du Schöne!
Für einen Blich von dir
sind tausend Dinar wenig.
Für deine Brust
werde ich zehn Jahre zu Fuß gehen.
Für deine Lippen
werde ich die Sprache vergessen.
Für deine Schnekel
gebe ich mich zum Sklaven.


Guten Morgen, du Schöne!
Steig auf den Apfelschimmel und reite Galopp.
Ich warte auf dich im Wald.
Mit einem Zelt ungeborener Kinder.
Mit Nachtigallen und Hyazinthe.
Mit einem Bett aus meinem Leib,
mit einem Kissen aus meiner Schulter.


Guten Morgen ,du Schöne!
Kommst du nicht,
ziehe ich dass Messer aus dem Brot,
wische die Krumen vom Messer
und treffe dich mitten ins Herz."


De Guten Morgen, du Schöne, Maxie Wander



Una tímida traducció inèdita per entendre per què em va encisar en el seu moment (perdoneu possibles errades i feu-me-les saber!):

Bon dia, bonica!
Per una mirada teva
mil dinars són pocs.
Pels teus pits
aniria deu anys a peu.
Per els teus llavis
oblidaria la llengua.
Per la teva espiral
m’entregaré com esclau.

Bon dia, bonica!
puja sobre el tord i cavalca al galop.
Jo t’espero al bosc.
Amb una tenda de nens no nats.
Amb rossinyols i jacints.
Amb un llit fet del meu cos,
amb un coixí de les meves espatlles.

Bon dia, bonica!
Si no vens,
treure del pa el ganivet,
netejaré les engrunes del Ganivet
i et trobaré al mig del cor.

De primaveras y quilómetros

(mail a Ainara – 24/04/05)


literalmente: me duele el culo y los riñones, y no de las birguerías sexuales que cualquier indecente podría estar imaginando (y no lo digo por que faltan las noches de pasión), más bien es un dolor causado por esa locura primaveral, la sensación que hay que hacer más deporte y todo lo que de ella deriva. Pero otra vez estoy empezando por el final. El inicio de esta historieta es más bien común: planear las vacaciones. Con la fabulosa ayuda de mi hermano menor pero mayor que yo, a quien, sin duda alguna, la semana de San Juan voy a maldecir cuando estemos en O Cebreiro y sienta morir por los puertos de montaña... como iba diciendo, con la ayuda de este, por el momento, mi hermano, se nos pasó por la cabeza recorrer un trozo humilde del Camino de Santiago en bicicleta. La primera idea (o al menos la mía) era recorrer la meseta, los llanos de Castilla y León, ya que una no ha tenido nunca (por lo menos hasta el momento) alma de ciclista y puesto que solo dispondremos de una semana. Pero claro, uno de mis hombres es muy pero que muy tozudo, y no le entra en la cabeza que no lleguemos hasta Santiago, así que pasamos de los prados, los llanos y la tranquilidad de ir "xino-xano" (como decimos por aquí) a las montañas rusas (o leonesas-gallegas en este caso), los desniveles y las muertes por cansancio prematuras. Así que toca ponerse en forma y ayer gastamos demasiado dinero en una bicicleta para poder entrenarnos los dos (ya tenemos una en casa). Y a día de hoy noto ya la resaca de subir el mínimo desnivel que hay desde Granollers a la Garriga, un pueblo de al lado, subiendo al lado del río, por trozos industrializados y por algún que otro páramo de olor de campo. Ida y vuelta fueron 22km, nada mal teniendo en cuenta que aún tenemos dos meses para llegar a hacer 50km al día sin notarlo demasiado, pero la sola idea que lo que hicimos es el séptimo cielo en comparación a lo que nos espera, me desespera aunque, todo hay que decirlo, me gusta, seré un poco masoca, pero puede ser una experiencia de estas inolvidables, que si bien no creo que me vayan a cambiar la vida (la mística y yo somos amigas pero desde lejos) si me cambiará un poco esos quilos de más y me pondrán en forma, cosa que nunca resulta ser un disparate. Bueno, pues con esta última azaña de ayer tarde te dejo, y no dudes que sigo al pie del cañón, te iré escribiendo y así reeducando mis dotes de futura best-seller, ni que sea por la publicación remota y casi imposible de estas palabras.

Solo añadir que eres impresionante, la de estudios y propósitos que tienes y lo lejos que vas a llegar, ni que sea enseñando lengua española.

Con mucho cariño, des de tierras catalanas y con poco sol (por ahora), besos,

Carme

De temps perduts i incerteses del que ha de venir




Rellegeixo paraules de temps perduts. Cada una d'elles se'm torna a fer present, com una amarga realitat que recordo amb un somriure tímid i indecís.

Miro les seves ombres i penso en tot el que ha canviat, en com he canviat jo mateixa. Si m'hi fixo, puc veure els detalls dels diferents escenaris que han omplert 26 anys de la meva vida, entre la boira s'obren camí els somnis i les utopies de lluites impossibles, arriben els crits de rebel·lió així com els somriures per haver aconseguit una estrella en una nit fosca.

Si m'hi fixo puc veure ballar davant meu totes aquelles cares que foren protagonistes o figurants dels meus dies.

Si m'hi fixo puc veure una nena que ja ha crescut i que avui camina passejant pels rius de vida del seu present, cap a un futur que creu veure entre els núvols de pluja que desapareixen aquesta nit. Imaginant projectes, somiant en els dies que encara han d'arribar.

18 de setembre 2007

Entre somnis i realitats


Quan estava exiliada de Girona havia estat "des de la ciutat dels fums", però el temps va portar noves il·lusions i projectes (des d'una ciutat de comarques estant), i finalment els somnis han esdevingut una dolça realitat.


Sempre m'ha encisat el món de les paraules i els miratges: escrits, fotografies, cançons... Però mai fins ara havia decidit que no s'omplissin de pols dins d'un calaix tancat en pany i clau (o en l'oblit d'un disc dur que s'ha fet petit), fins ara, que veuran la llum que les vostres mirades els vulguin dedicar.


Entre somnis i realitats hi ha paraules, imatges, reflexions, melodies, utopies, il·lusions... Hi ha tot un món que se’ns alça, fent que el dia a dia no caigui en la rutina de l’oblit.

comparteix amb...